Vida de santa Eulàlia de Barcelona, història del seu culte i trìduum en honor de la santa.
SANTA EULÀLIA DE BARCELONA
EDITORIAL BALMES
VIDA I MARTIRI DE SANTA EULÀLIA DE BARCELONA
L’amorosa providència de Déu nostre Senyor, que sàviament dirigeix i governa tots els esdeveniments, ha disposat que la vida dels sants sigui un exemple eficaç i un viu al·licient que estimuli els cristians a seguir llurs petjades cap a la pàtria celestial.
Santa Eulàlia, ciutadana i patrona de Barcelona, nimbada de glòria, ens convida des del cel a considerar els passos de la seva vida mortal perquè ens afanyem, com ella, a confessar públicament la fe cristiana que, com a ric tresor, rebérem de Déu en el sant Baptisme. La nostra santa, en efecte, ens ensenyà a fer-ho de paraula i obra sense defalliments i davant els més greus perills.
Eulàlia nasqué als entorns de la ciutat de Barcelona, probablement cap als darrers anys del segle tercer. Venia, segons sembla, de noble nissaga; els seus pares, amb els quals vivia en un mas de llur propietat, més que estimar-la l’amanyagaven molt afectuosament atrets per la humilitat, el seny i la prudència que en ella resplendien per damunt de la seva edat. Sobretot s’hi veia un encès amor a Déu nostre Senyor; la seva pietat feia, per exemple, que es tanqués cada dia en una cambra petita de casa seva amb una colla d’amiguetes per passar gairebé tot el dia en el servei de nostre Senyor, resant oracions alternades amb el cant de pietosos himnes.
En arribar Eulàlia a la pubertat, cap als 12 o 13 anys, corregué la nova per tot Barcelona que la persecució contra els cristians es tornava a encendre de nou per tot l’imperi, i per tant, que qualsevol que s’obstinava a no voler sacrificar als ídols, era turmentat amb varis i espantosos suplicis.
Els emperadors romans Dioclecià i Maximià, que havien sentit contar la ràpida i meravellosa propagació de la fe cristiana a les llunyes terres d’Espanya, on fins llavors havia estat tan rara aquella fe, enviaren el més cruel i feroç deis seus jutges dit Dacià, perquè acabés d’una vegada per sempre amb aquella «superstició». Camí d’Espanya, doncs, i ja a les mateixes Gàl·lies, assedegat de sang cristiana com estava, Dacià va fer veritable honor al concepte en què el tenien els seus emperadors. Al cap de poc temps travessà com un llampec els confins de la península, va entrar a Girona, vingué després a Barcelona, per prendre tot seguit el camí de Saragossa, Alcalà, Toledo, Àvila i acabar aquella sagnant cursa persecutòria en la famosa i pròspera ciutat de Mèrida; com a llop famolenc passava deixant arreu un regueró de sang darrera seu en aquelles tranquil·les i pacífiques pletes de Crist.
En entrar a Barcelona va fer, amb tot el seu sèquit, públics i solemnes sacrificis als déus, i va donar ordre de cercar cautelosament tots els cristians a fi d’obligar-los a fer el mateix. Amb gran rapidesa corregué la nova entre els cristians de Barcelona i de la seva rodalia, que la ciutat era pertorbada per un jutge impiadós i inic com mai no s’havia vist. Sentint-ho santa Eulàlia se n’alegrava i se li sentia dir sovint tota contenta: «Us en dóno gràcies, mon Senyor Jesucrist; glòria a vostre nom perquè veig ben proper allò que tant anhelava; i estic segura que, amb el vostre ajut, veuré complert per fi el meu voler.»
La seva família estava molt preocupada per saber la causa d’aquell anhel, que Eulàlia els amagava, precisament ella que no els amagava res, sinó que sempre els explicava amb la prudència i circumspecció degudes tot el que Déu nostre Senyor li anava revelant. Santa Eulàlia, però, seguia sense dir a ningú el que meditava en el seu cor: ni tan sols als seus pares que tan tendrament l’estimaven com tampoc a cap de les seves amigues o servidores que la preferien a la seva pròpia vida. Fins que un dia, a l’hora en què hi ha més silenci, a trenc d’alba, mentre els seus encara dormien, emprengué sense fer gens de soroll el camí de Barcelona. Portada pel delit que l’empenyia i la feia infatigable per tal d’aconseguir el seu intent, va fer tot el trajecte a peu, no obstant que la distància que hi havia era molt per damunt de les forces d’una nena com ella.
En arribar a les portes de la ciutat i al bell punt d’entrar-hi, va sentir la veu de l’agutzil que cridava l’edicte i, decidida, se n’anà de dret al fòrum. Allà veié Dacià assegut en el tribunal i, ficant-se valerosament enmig de la gent i dels guàrdies, s’hi encarà, i amb veu forta li digué: «Jutge inic, ¿com és que tan altívol t’asseus per jutjar els cristians? ¿No tems tal volta el Déu altíssim i vertader que està per damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix, aquest Déu que ha ordenat que tots el homes, que amb la seva omnipotència va crear a imatge i semblança seva, l’adorin i el serveixin, a Ell tan solament? Bé prou sé que tu, gràcies al dimoni, tens en les teves mans poder de vida i mort; però tant se me’n dóna.»
Dacià, esbalaït d’aquella intrepidesa, esguardant-la fixament li va respondre estordit: «Però, ¿qui ets tu que d’una manera tan temerària t’atreveixes a presentar-te espontàniament davant del tribunal, i encara amb altivesa inaudita goses retreure al jutge aquestes coses contràries a les disposicions imperials?»
Ella, però, més ferma encara i alçant la veu va dir: «Jo sóc Eulàlia, serventa de mon Senyor Jesucrist, que és Rei dels reis i Senyor dels qui dominen: per això, puix tinc posada en Ell tota la meva confiança, no he dubtat ni un sol moment de venir tot seguit i per mi mateixa a reprendre la teva nècia conducta quan posposes el Déu veritable, amo de tot, cel i terra, mar i infern i tot el que hi ha en ells, al diable, i encara allò que és pitjor, que vulguis obligar a fer el mateix a aquells homes que adoren el vertader Déu i esperen d’aconseguir així la vida eterna. Tu els obligues iniquament, amb l’amenaça de molts turments, a sacrificar a uns déus que jamai no han existit, que són el mateix dimoni, amb el qual tots vosaltres que l’adoreu un altre dia cremareu al foc etern.»
En sentir Dacià aquests reptes, manà que la detinguessin immediatament i que l’assotessin sense compassió. I mentre els botxins la torturaven li deia tot en rient-se’n: «Miserable donzella: ¿On és el teu Déu? ¿Per què no ve a deslliurar-te d’aquest turment? ¿Com és que t’has deixat portar per la imprudència que t’ha fet fer un acte tan arriscat? Digues que ho has fet per ignorància, que desconeixes el meu poder, i et perdonaré de seguida, perquè a mi i tot em sap greu que una persona tan noble com tu, puix véns, segons m’han dit, de molt bona família, sigui tan atroçment turmentada.» I respongué santa Eulàlia: «Mai no serà això; ni m’aconsellis que menteixi confessant que ignorava el teu poder; perquè, ¿qui ignora que tota potestat humana passa i és temporal com l’home que la té, el qual avui hi és i demà no hi és? El poder de mon Senyor Jesucrist, en canvi, no té fi ni mai en tindrà perquè Ell és etern. Per això no puc dir mentides ni en vull dir, puix temo el meu Senyor, que castiga amb foc els mentiders i sacrílegs, i tots aquells qui obren la iniquitat. I per altra banda, com més em castigues més ennoblida em sento; les ferides que m’obres no em dolen pas, puix mon Senyor Jesucrist em protegeix, i quan serà Ell qui jutjarà, Ilavors et farà castigar a tu amb penes eternes, pel mal que hauràs fet.»
En sentir això, rabiosament enfurismat, Dacià manà que portessin el poltre; hi van estendre la Santa; i mentre uns botxins la torturaven amb ganxos, d’altres li arrencaven les ungles. Ella, però, amb el somriure als llavis, anava lloant Déu nostre Senyor tot dient: «O Senyor meu Jesucrist, escolteu la vostra inútil serventa; perdoneu les meves faltes i conforteu-me, perquè pugui sofrir per la vostra causa els turments que em fan partir, i quedi així confós i avergonyit el dimoni amb els seus.»
Llavors Dacià li va fer: «Però, ¿on és el qui crides i invoques? Escolta’m a mi, tossuda. Sacrifica als déus, si vols viure; ja s’acosta l’hora de la teva mort i encara no veig ningú que et vingui a deslliurar.»
Mes, heus aquí que santa Eulàlia, joiosa, li respongué encara més alt: «No sortiràs mai amb la teva, perjur sacríleg i endimoniat, mentre em proposaràs que renegui de la fe del meu Senyor. Aquell que invoco és aquí, al meu costat i tu no el pots veure perquè no t’ho mereixes per mor de la teva negra consciència i la teva ànima insensata; Ell m’encoratja i em conforta: ja em pots així anar aplicant totes les tortures que vulguis, que no m’espanten pas.»
Desesperat completament i bramulant com un lleó en veure aquell cas tan insòlit de rebel·lió, Dacià va manar als soldats que, estesa com estava encara sobre el poltre, apliquessin teies enceses als seus pits virginals a fi que morís enmig de flames. Santa Eulàlia, sentint aquella decisió judicial, repetia, contenta i alegre, les paraules del Salm: «Heus aquí que Déu m’ajuda i el Senyor és el consol de la meva ànima; doneu, Senyor, al meus enemics el que mereixen i confoneu-los; voluntàriament em sacrificaré per Vós i lloaré el vostre nom, puix sou bo, per això com m’heu deslliurat de totes les tribulacions, i heu posat l’esguard en els meus enemics.» I havent dit això, les flames començaren a girar-se de cara als soldats. Veient-ho santa Eulàlia, aixecant el seu esguard al cel, pregava amb veu encara més clara tot dient: «O Senyor meu Jesucrist, escolteu els meus precs, compadiu-vos misericordiosament de mi i maneu ja rebre’m entre els vostres escollits en el descans de la vida eterna, a fi que veient els vostres fidels la bondat amb què m’heu tractat, comprovin i lloïn el vostre gran poder.»
Tot just acabada aquesta oració, s’anaren apagant les teies enceses amb què la torturaven, les quals amarades de seu com estaven, havien d’haver cremat molta més estona; i això tot abrandant aquells botxins que les aguantaven, que, estamordits, caigueren de genolls en terra, mentre santa Eulàlia lliurava al Senyor el seu esperit que volà cap al cel sortint de la seva boca a tall de blanc colom. La gent que assistia a aquell espectacle, en veure tantes meravelles, restà fortament impressionada i admirada, especialment els cristians, els quals es mostraven joiosos per haver merescut de tenir al cel, com a patrona i advocada, precisament una conciutadana.
Dacià, però, en veure que després d’aquella aferrissada controvèrsia i de tants suplicis, no n’havia tret res, baixant del tribunal tot enfurismat donà ordre de que fos penjada en una creu i que fos cautelosament vigilada per una guàrdia: «Que sigui suspesa en una creu —digué— fins i tant que les aus de presa no en deixin ni el ossos.» I vet aquí que al bell punt d’executar-se l’ordre, caigué del cel una gran nevada que cobrí el cos de la santa tot protegint la seva virginitat.
Els guàrdies, llavors, plens de temor, la deixaren estar; de lluny, però, l’anaren vigilant com se’ls havia manat.
Tot just la nova d’aquest prodigi s’estengué pels pobles de la rodalia, foren molts els qui volgueren anar a Barcelona per tal de veure les meravelles que Déu hi havia obrat. Els seus pares mateixos i les seves amigues hi corregueren de seguida plens de joia, lamentant, però, al mateix temps, de no haver conegut abans tot el que havia passat.
Al tercer dia que santa Eulàlia penjava a la creu, uns homes temorosos de Déu la varen despenjar amb molt de compte, de tal manera que els guardians ni se’n varen adonar; i després d’haver-se-la emportat, l’embalsamaren amb delicats perfums i l’amortallaren amb uns llençols finíssims. Entre aquells homes piadosos n’hi havia un, que diuen que es deia Félix, el qual també havia sofert amb ella confessant Crist: i aquest va dir ple de joia al cos exànime de la Santa: «O senyora meva, ambdós hem confessat plegats, vós, però, meresquéreu la palma del martiri primer que jo.» I santa Eulàlia llavors li contestà amb un somriure.
L’altra gent, tot portant-la a enterrar, se’n gaudia i entonava himnes i càntics al Senyor: «Els justos us invocaren, Senyor, i Vós els heu escoltat, mentre els deslliuràveu de qualsevol tribulació.» I en sentir aquells càntics una gran gernació va anar sumant-se a la comitiva, fins i tant que amb gran goig l’hagueren enterrada.
EL CULTE A SANTA EULALIA
Desgraciadament no coneixem el lloc precís on varen ésser enterrades les despulles mortals de santa Eulàlia; però pot descomptar-se que ho foren segurament en el cementiri de l’altra banda de la muralla de la ciutat de Barcelona, probablement al costat d’un dels camins d’entrada a aquesta nostra ciutat.
Ben aviat la jerarquia eclesiàstica de Barcelona es preocuparia de reconèixer d’una manera oficial el seu gloriós martiri; hagué, però, de transcórrer molt temps, tot esperant la instrucció d’un procés meticulós, que llavors se’n deia «vindicatio», per aclarir totes les circumstàncies de la captura, de l’interrogatori i dels sofriments, i per a garantir als fidels que santa Eulàlia havia donat tanmateix la seva vida en testimoni de la fe de Jesucrist, tal com convenia a la que s’havia de venerar oficialment amb l’honrosíssim títol de «màrtir».
Superada favorablement aquella prova, l’autoritat eclesiàstica de Barcelona va aprovar el culte a la nostra santa Eulàlia, com a conseqüència immediata, es determinà d’aixecar-li una capella sobre el seu sepulcre, ara ja lloc de pelegrinatges, per tal que les seves relíquies, com preuades joies, no estiguessin mancades del corresponent estoig-reliquiari.
I vet aquí que en aquella esglesiola va començar de reunir-se cada any pel 12 de febrer tota la comunitat cristiana de Barcelona, clerecia i fidels presidits pel bisbe, per tal de commemorar-hi el gloriós traspàs de llur Eulàlia amb un conjunt solemníssim de cerimònies litúrgiques llavors anomenades «anniversarium». El nucli central d’aquestes cerimònies era constituït, com de costum, per la celebració de la santa missa sobre el sepulcre de la màrtir, solemnement oficiada pel bisbe, que hi pronunciava el corresponent Panegíric.
Gràcies a aquest sermó episcopal es van anar perpetuant per tradició oral a Barcelona les circumstàncies històriques ocorregudes entorn dels últims moments de la vida terrena de la nostra celestial patrona. La càlida paraula episcopal suplia llavors la lectura d’unes Actes escrites que per altra banda no existien. Amb el temps, però, quan ja feia molts anys, potser segles, que havien passat aquells gloriosos esdeveniments, es va sentir la necessitat de gravar i fixar amb lletres escrites el record dels gloriosos fets de santa Eulàlia per a fer-ne inesborrable memòria; puix res més perillós que confiar a la sola tradició oral d’un poble senzill i de fe ardent la narració d’uns fets pretèrits. I vet aquí que les Actes aparegueren cap a mitjans del segle VII.
No obstant això, no creguéssiu pas que fins a aquest temps els historiadors estiguessin mancats de testimonis clars del culte que la santa va rebre dels bons barcelonins en els primers segles de la història de l’Església: un autor del segle VI, per exemple, ho testifica des de Saragossa, i la recensió gal·licana del Martirologi Jeronimià, compost cap a l’any 600, ho corrobora encara.
Mes, el culte als màrtirs espanyols, tan floreixent i esplèndid en els segles IV i V, s’havia anat esllanguint durant la segona meitat del segle VI; la mateixa jerarquia eclesiàstica li havia anat traient importància, des que va veure que alguns heretges s’hi emparaven per propagar els seus errors i desorientar el poble senzill. A més, sembla que també tingué efecte a Barcelona el cànon 12 del concili de Braga de l’any 587 que prohibia algunes de les manifestacions del culte als màrtirs, precisament aquelles que anaven més directament a l’ànima del poble cristià.
Passat aquell perill, però, foren els bisbes precisament que varen beneir i encoratjar altra vegada allò que abans havien prohibit. I vet aquí com a mitjans del segle VII, enmig del ressorgiment del culte als màrtirs espanyols, iniciat i fomentat pel IV Concili de Toledo de l’any 633 reunit sota la presidència del gran sant Isidor de Sevilla, el culte a santa Eulàlia rebé una poderosa injecció de vitalitat gràcies sobretot a l’esforç d’un dels més il·lustres bisbes de la Barcelona medieval, Quirze (any 656-666?).
El bisbe Quirze fou, en efecte, el fidel restaurador i hàbil impulsor del culte que des de l’antigor santa Eulàlia rebé dels barcelonins. La seva obra no sols no es limità a bastir un monestir prop del sepulcre que la santa tenia als afores de la ciutat, sinó que va perfilar la figura històrica que llavors la tradició encara transmetia de boca en boca, escrivint les Actes a base de tot allò que pogué recollir de llavis dels barcelonins, composant, a més, un himne perquè el cantessin sacerdots i poble a l’entorn del sepulcre, encara, redactant el text de la missa que cada any es resava per a commemorar les seves glorioses proeses. No es pot dubtar realment que les tres peces, Actes, Himne i Missa, que són obra de la mateixa mà, foren escrites pel bisbe Quirze. Durant el seu gloriós pontificat, doncs, es desenvolupà el període d’or de la història del culte a santa Eulàlia de Barcelona.
Com passa en totes les coses humanes, però, també aquest culte a santa Eulàlia va haver d’experimentar la seva època de crisi. En els segles VIII i IX, és a dir, mentre els alarbs i francs dominaven la nostra ciutat, aquell culte tan esplendorós a mitjans del segle VII, gairebé va desaparèixer del tot. Si a Barcelona durant aquest temps calamitós es celebrà la commemoració aniversària, com sembla que es desprèn del fet de ser citat el nom d’Eulàlia als martirologis històrics de les Gàl·lies des de l’anònim de Lió (començaments del segle fins al d’Usuard (any 875), aquesta commemoració que segurament es va celebrar amb més o menys solemnitat ho fou, però, certament fora del lloc natural del seu culte, això és, la basílica cimiterial, desapareguda sota la dominació dels alarbs, i, per consegüent, sense comptar amb les relíquies de la santa que, o s’havien perdut, o havien estat amagades per a salvar-les de la morisma.
Sigui com sigui, el cas és que el dia 23 d’octubre de l’any 877 el bisbe Frodoí que aleshores governava la diòcesi de Barcelona, a precs de Sigebodus, arquebisbe metropolità de Narbona, buscà i miraculosament trobà un sepulcre a la basílica de Santa Maria, que era l’antecessora de l’actual Santa Maria del Mar, el qual, per determinades circumstàncies, fou identificat de primer antuvi amb el de santa Eulàlia. Traslladades immediatament les seves relíquies, amb una solemnitat inusitada des del lloc on foren trobades fins a la catedral barcelonina, els vestigis de la qual han estat recentment descoberts, foren dipositades en una de les seves capelles secundàries, on reberen l’homenatge del culte de tota la Ciutat Comtal, fins i tant que es bastí la segona catedral.
L’entusiasme fervorós que aquesta Troballa i solemne Trasllat de relíquies promogué a Barcelona, ben aviat va comunicar-se a moltes d’altres esglésies, tant de la península, com ho testimonien els calendaris mossaràbics i d’altres llibres litúrgics, com més enllà de les nostres fronteres, a Franca i fins a la llunyana illa de Creta.
A la segona catedral de Barcelona, aixecada per la generositat del comte Ramon Berenguer i sa muller Almodis (any 1058), les relíquies de santa Eulàlia es col·locaren davant per davant de la capella de la Mare de Déu. Mes, en bastir-se la tercera en el segle XIV, que és l’actual, ja es va pensar a dedicar-li una capella i un altar: donat, però, que es projectava de destinar-hi la cripta, no es pogué realitzar el propòsit fins que s’hagué acabat el massís de la catedral. Mentrestant les relíquies es veneraven a la sagristia, fins que en 1339, ja acabada la cripta, les hi varen poder traslladar. El dia 10 de juliol de 1339, doncs, després d’una solemníssima processó, que recorregué els carrers de la Barcelona medieval, i a la que varen assistir molts prelats, reis, prínceps, nobles, tots els Consellers, innombrables clergues i una gran gernació de fidels, entre càntics i himnes, les sagrades despulles de la insigne Patrona de la Ciutat Comtal foren col·locades en el monumental sepulcre d’alabastre cisellat per un artista pisà, que, majestuosament sostingut per sis columnes, presideix encara avui la cripta de la santa església Catedral de Barcelona.
Que santa Eulàlia segueixi beneint des del cel la seva ciutat nadiua que li fou encomanada, i l’empari i la deslliuri de qualsevol mal; i a nosaltres, bons barcelonins que li som devots, ens guardi del pecat, perquè a l’hora de la nostra mort puguem entrar al cel a fruir de la benaurança eterna, on ella ens espera. Així sia.
ÀNGEL FÀBREGA I GRAU, PREV.
TRÍDUUM A SANTA EULÀLIA
PREPARACIÓ
Pel senyal de la santa Creu, de nostres enemics deslliureu-nos, Senyor Déu nostre. En nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant. Amén.
Ara, perquè els pietosos exercicis d’aquest Tríduum a santa Eulàlia siguin ben rebuts per Déu a gloria d’ella i profit nostre, purifiquem-nos l’ànima de pecats i faltes dient ben bé de cor l’Acte de contrició:
Senyor meu, Jesucrist, Déu i home vertader, Criador, Pare i Redemptor meu, en qui crec, en qui espero, a qui estimo més que totes les coses: em pesa d’haver-vos ofès, per ser Vós qui sou, Bondat infinita; també em pesa perquè em podeu castigar amb les penes eternes de l’infern. Ajudat de vostra divina gràcia, i esperant en els mèrits de la vostra preciosa Sang, proposo no tornar més a pecar, confessar-me i complir la penitencia que em serà donada. Amén.
HIMNE
Verge i màrtir
santa Eulàlia, gai robí, flor d’ametller:
Avaleu nostra pregària
tant com vós ho podeu fer.
Llirial barcelonina
que amb la vostra fortitud
sou intrèpida heroïna:
enfortiu nostra virtut.
Un sol Déu en tres persones,
Pare, Fill i Esperit Sant:
escolteu-nos les estones
en què a Vós estem pregant
cada dia.
Així sia.
Consideració per al dia primer
Vida modèlica i apostòlica de Santa Eulàlia
Quan, justament meravellats de l’admirable fortitud que mostrà santa Eulàlia en son gloriós martiri, fàcilment ens decantaríem a comptar que tot allò no fou sinó un miracle obrat per voler de Déu en aquella noia joveníssima, cal que de seguida rectifiquem la nostra impressió momentània pensant que cabalment Nostre Senyor li donà aquella formidable intrepidesa perquè ja se la tenia merescuda per endavant amb la plena cooperació que prestà a la divina gràcia durant tota la vida, certament curta però tan santament plena com si hagués viscut moltíssimes anyades.
Pensem, doncs, que, una volta arribada a cristiana conscient, i vivint, com vivia, a ple camp en la seva llar paterna, degué adonar-se ben prompte de l’obra conservadora del diví Creador revelada en els variats espectacles de la naturalesa, dels quals ben segur se servia Santa Eulàlia per veure i adorar l’omnipotència i la bondat de Déu en totes les coses.
Vivint, a més, en família —on, per l’ambient de franquesa que hi és propi, es pot ben dir que tots, si volem, podem fer-nos-en el millor laboratori de santedat— comptem de quina manera Eulàlia hi exerciria aquella santa violència que és l’autèntica virtut, frenant prou vegades ara un gustós caprici del moment, ara un impuls de l’amor propi exagerat, subjectant–se sempre dòcilment a l’obediència respectuosa i total als seus pares benvolguts.
Doncs, preparada d’aquesta manera l’ànima de la nostra Santa, ja es comprèn de sobres com devia ella pregar durant les llargues estones en què es comunicava amb Déu. ¡Quina oració la seva, tan lluminosa per la fe com càlida per l’amor! I com que aquest és difusiu de mena, això ens explica l’apostolat intens i cordial que la Santa exercia envers les seves companyes, aquell aplec de noies amigues que ella guiava pel camí del cel. ¡Que ho és de modèlica i apostòlica la vida de santa Eulàlia!
I la nostra? Del punt estant on som posats per la divina Providència, ¿tenim prou retirança amb aquesta noia barcelonina? Vist el d’ella, ¿en quin indret som del camí de la virtut? ¿S’assemblen o no a les seves les nostres pregàries? I sabent que una ànima no se salva sola, ¿ja fem pertot obra d’apostolat, si més no, amb el bon exemple?
Pensem-hi ara una mica, tant per l’honor de la Santa com pel major profit nostre.
Consideració per al dia segon
Lluita ferma i nobilíssima de santa Eulàlia
Després d’uns quants anys d’entrenar-se seguidament en la gimnàstica espiritual d’una vida altament virtuosa i quan ja, amb la forja d’aquella encertada violència, l’esperit de santa Eulàlia hagué adquirit el tremp pel qual l’escollia Nostre Senyor, Ell mateix d’acord amb els seus designis providencials, va permetre que fes cap a Barcelona Dacià, el més ferotge de tots els prefectes d’aquell prepotent Imperi de Roma que perseguia pertot arreu els seguidors de Jesucrist.
Fou cabalment llavors quan la nostra Santa, inspirada per Déu i sortint a la nit de casa seva sense saber-ho ningú, se n’anà tota sola a la ciutat per encarar-se amb Dacià i fer-li retret dels seus injustos actes persecutoris. Quan estranyat i furiós, aquell inhuma prefecte li pregunta ella qui és, santa Eulàlia, amb veu serena i posat digníssim, li contesta que és seguidora de Jesucrist.
Per càstig, de seguida l’assoten desapiadadament; més entre els cops horribles de les fuetades, sona seguida, insistent, la seva declaració cristiana. Torturen amb arpiots el seu cos tendre, i li arrenquen, entre dolls de sang, les seves ungles; però ella, amb un somriure inalterable, va lloant Déu tot dient a Dacià que Nostre Senyor és al costat d’ella confortant-la.
Rabiosament avergonyit, esbafa el prefecte el seu furor manant que estenguin Eulàlia sobre el poltre i que refreguin aquelles ferides amb teies enceses; més per miracle el foc recrema els botxins mentre, com un colom, es va veient l’ànima de la màrtir barcelonina que se’n vola cap al cel.
Ara, doncs, davant la lluita ferma i nobilíssima de santa Eulàlia, preguntem-nos útilment: La nostra fe ¿ja és prou forta per arriscar-nos, si calgués, a la lluita del martiri? ¿No fallarien les nostres conviccions cristianes davant el fet d’una terrible persecució? ¿Deixem incomplerts els nostres deures religiosos davant un petit obstacle o insignificant sacrifici? ¿Què podem esperar de la nostra fermesa si ens apoquem, traïdors, per la por del: ¿Què diran? ¿Esquivem d’ésser creients pràctics enfront d’un somriure mofeta o tement uns mots de crítica? ¿Què ens ensenya santa Eulàlia?
Pensem-hi ara una mica, tant per l’honor de la Santa com pel major profit nostre.
Consideració per al dia tercer
Triomf, glòria i valiment de santa Eulàlia
La mort cruent amb què en la terra s’acaba un martiri, sempre és vista pels necis d’aquest món com si fos un anihilament total del qual ni la memòria en resta; però, mentre el cos sagnant dels immolats en el martiri cau a terra entre pols i sang, l’ànima llur ja regna en la pau cèlica amb perennal triomf. Així certament passà amb santa Eulàlia, com es va veure miraculosament, quan el sanguinari Dacià —moralment vençut en constatar que l’amor sobrenatural de la verge barcelonina era més fort que la mort—manà, foll d’ira, que la despullessin i que en lloc públic fos penjada en creu; una nevada de prodigi, amb el cel serè i ben blau, caigué de cop tan abundosa que vestí de blanc el cos tan pur de la gloriosa màrtir. Aquell evident miracle era una gaia revelació visible de la gesta triomfal acomplerta per santa Eulàlia amb la seva heroica mort. Així Déu mateix ho declarava.
I si el seu triomf fou tan esplèndid, ¿quina deu ser, cel endalt, la seva glòria? Bé sabem prou que si allà al cim a cada Sant es dóna la resplendor que li toca, els màrtirs la hi reben més esclatant perquè són a primer rengle, de manera que el fulgent balanceig de Ilurs palmes marca el ritme alegroi de les cantúries celestes. Encara, a més d’això, podem considerar que les ànimes màrtirs que en llur corona, amb les roses enceses del martiri, tenen ensems les flors de lliri de llur virginitat, són les ànimes que, entorn de Jesucrist, l’immaculat Anyell, formen ‘una vivent aurèola; i, cortesanes d’Ell tan benvolgudes, pertot arreu l’acompanyen. Comptem, doncs, que així és realment la nostra Santa en la seva glòria.
I essent, com és, per Jesús tan estimada, ¿quin serà, vora seu, el valiment d’ella a favor nostre? Eixamplem el cor contents, puix que el gran valiment que santa Eulàlia té dalt del cel vora Jesús serà ben segur pel profit nostre si amb l’amor i imitació, guanyant-nos el cor d’ella, n’aconseguim les mercès que ens calguin.
Ara, doncs, preguntem-nos amb sinceritat: ¿Ja som ben devots de santa Eulàlia? I, ¿sabem guanyar-li el cor imitant els seus exemples? ¿Implorem sovint son valiment perquè ens obtingui la gràcia de ser triomfants en la terra i gloriosos al cel?
Pensem-hi ara una mica, tant per l’honor de la Santa com pel major profit nostre.
Tot admirant les excel·lents virtuts de santa Eulàlia i agraint a Nostre Senyor que en la vida d’ella puguem constatar tan edificants exemples, ara, com ens ensenya la nostra santa Mare Església, fem, devots i confiats, la següent
LLOANÇA I SÚPLICA
Sou tan gentil com valerosa,
santa Eulàlia formosa!
Sou tan gentil com valerosa,
santa Eulàlia formosa!
I tot creixent en santedat,
feta heroïna, heu triomfat.
Sou tan gentil com valerosa,
o santa Eulàlia formosa!
Donem-ne glòria, per tant,
al Pare, Fill i Esperit Sant.
Sou tan gentil com valerosa,
o santa Eulàlia formosa!
Déu l’ajudà fent-s’hi present.
I s’hi estigué immutablement.
Preguem: O Déu, que ens doneu alegria amb la solemnitat del martiri de santa Eulàlia, verge i màrtir vostra: atorgueu-nos propici que, mitjançant els mèrits seus tan gloriosos, ens resultin de profit les coses de la terra i aconseguim les del cel tan desitjades. Us ho demanem per Crist Senyor nostre.
Amén.
