ÍNDICE
  • Naixement
    • Capítulo 1
    • Capítulo 2
    • Capítulo 3

LIBRO: VIDA DE SANT FRANCESC XAVIER APÓSTOL DE LES INDIES
(Versión HTML)

Segundo libro de la serie “Ruta al corazón de la fe” que propone una catequesis de adultos de inspiración catecumenal, orientada por el nuevo paradigma de la catequesis: “la propuesta”. Se parte de la situación real que viven numerosas personas que ya apenas han heredado algo de la fe de sus mayores y desean bucear de nuevo en las fuentes originarias de la fe cristiana con la mentalidad del ciudadano de a pie. Aquí se aborda la segunda etapa señalada por el RICA, el “catecumenado”, que es cuando “el catecúmeno es admitido a una preparación más intensa de los sacramentos” (RICA n.º 6).

VIDA DE SANT FRANCESC XAVIER APÓSTOL DE LES INDIES

per Mn. JOSEP ARDERIU TIÓ, Prev. amb llicència eclesiàstica

SANT FRANCESC XAVIER

APOSTOL DE LES ÍNDIES

Naixement

Sant Francesc Xavier nasqué el 7 d’abril de 1506, en el castell de Xavier de Navarra, fill de don Joan de Jasso, qui ocupava un dels primers llocs en el consell d’Estat de Joan III i de donya Maria Alpizcueta de Xavier, hereva d’aquestes dues famílies, les més il·lustres del regne.

Déu nostre Senyor qui l’escollia per a ressuscitar en la persona d’ell les meravelles dels primers Apòstols, va adornar-lo amb totes les qualitats naturals que demanen les funcions de l’apostolat : un cos robust, una complexió ardent, un geni sublim i emprenedor, un cor intrèpid, un posat afable i una tan gran afici6 als esports d’aquell temps, que mes tard se’n penedia com d’un gran pecat i per ventura aquesta vanitat fou el mancament mes gran de la seva joventut.

La vida cristiana a Xavier

La família tenia ja les seves devocions tradicionals, que Xavier pràctica de des els primers anys, les quals contribuïren, i de molt, a formar el seu esperit. Entre els patrons més venerats hi havia Sant Jeroni, al qual Xavier va encomanar-se amb gran devoció quan entrà en la carrera apostòlica. Sant Miquel donava nom a la gran torra del castell ; era el Patró immemorial d’Aznarez i més tard Xavier va nomenar-lo protector de la Iglésia japonesa. Els seus biògrafs’ ens diuen que, sobretot als darrers anys, “de la seva boca no se sentien brollar sinó aquestes paraules : Jesús, Santíssima Trinitat” ; ara bé ; el seu avi, Arnald Periz, ja saludava els seus germans i companys de la Cort dels Comtes amb aquesta formula poc coneguda : “La Santa Trinitat us tingui en la seva gràcia.” I sobretot el Crucifix : era venerat, i encara avui ho és en la capella privada del castell, un Sant Crist misteriós. En el segle XIII, probablement quan els primers Aznarez de Sada s’instal·laren a Xavier, el trobaren dins una clivella de la muralla, el cos desgafat de la creu i els braços estesos al llarg del cos. Tal volta hi havia sigut amagat al temps de les guerres contra els Moros. Ben sovint el Sant devia pregar al seu davant. Més tard, en el fort de les seves curses apostòliques, el Sant Crist de Xavier, es diu, que aparegué suant sang i aigua. L’any 1552, que mori el Sant, aquest fenomen es repetia tots els divendres.

Dins aquest desert de Xavier, Déu li havia procurat un conjunt de companys, sacerdots, que segurament li donaren les primeres lliçons d’humanitats. Trobà, de més a més, en el castell, els bons exemples de la seva tia materna, donya Violanta, de la seva germana gran, Maria, i d’un cosí germà, Marti d’Azpilcueta.

Estudiant a París. L’ànima en perill

Cursats els estudis de les primeres lletres, els pares l’enviaren a estudiar filosofia a la Universitat de Paris que era llavors l’acadèmia de tota la noblesa d’Europa. Allà es distingí ben aviat entre els seus Companys, tan pel seu talent clar i privilegiat com per l’aplicació a l’estudi ; per això fou graduat de mestre en arts i als vint-i-cinc anys ensenyava, amb lluïment, filosofia, en el collegi de Beauvais, un dels principals de la Universitat.

No cal dir, però, els perills a què vivia exposat el jove estudiant en aquella edat. ¿Com és que no hi sucumbí com tants d’altres? Perquè aprengués sens dubte, d’ésser misericordiós envers els pecadors, arrastrats al mal per les circumstàncies més que per la malícia ; perquè a aquesta lliçó hi pogués afegir la de la humilitat experimental, tocant amb el dit la pròpia fragilitat, Déu permeté que rellisqués fins a la vora de l’abisme. Xavier veié el moment que anava a estimbar-se. Així ho confessa ell mateix. Un sacerdot de la Índia, qui l’hostatjà algun temps, poc després de la mort del Sant, declarà : “En una de les converses que teníem, va explicar-me els episodis principals de la seva vida. Em parlà de la seva pàtria, de l’edat en que anà a París, de l’ambient que trobà en aquesta ciutat. I a propòsit d’això em digué que els estudiants portaven una vida molt desordenada, ells i ells llurs mestres ; que sovint sortien de nits, i el feien anar amb ells.” Arribat allà, no hi havia ja mes que un graó a traspassar, i l’Apòstol de les Índies estava perdut. Mes, aquest graó no va traspassar-lo. Volgué, però, Déu nostre Senyor que la lliçó de la humilitat fos completa. Xavier veia que aquells miserables estaven tan corromputs de cos, com

d’esperit, i va agafar por. “Aquesta por, continua dient el testimoni, l’aguantà un o dos anys. El mestre morí víctima del vici, i va succeir-lo un altre, cast i virtuós, i els bons exemples d’aquest el salvaren.”

Aquest nou mestre era el doctor espanyol Joan de Pena.

Ignasi i Xavier. Fundació de la Companyia de Jesús

Per aquest temps arribava a París Sant Ignasi per a perfeccionar els seus estudis. Inspirat del cel per a formar una companyia d’homes savis i zelosos, qui altre fi no tinguessin que el de treballar per la glòria de Déu i per la salvació dels homes, bon punt s’adonà del jove professor de Beauvais, pensa fer-ne un dels més sòlids fonaments del seu institut. Per a aquest fi va hostatjar-se prop d’ell, en el col·legi de Santa Bàrbara. Xavier era ambiciós : a causa dels èxits extraordinaris de les seves lliçons esperava pujar, per l’escalafó del professorat, fins al primer Hoc i encara això com un graó per a ascendir després a les més altes dignitats de la Iglésia : Ignasi procura desenganyar-lo de la vanitat de les coses de la terra, repetint-li sovint aquelles paraules de l’Evangeli : Què en traurà l’home de guanyar tot el món si, a la fi, perd la seva ànima? Al mateix temps Ignasi li prestava tots els serveis que bonament podia : ell, pobre voluntari, qui vivia de les almoines que pidolava, i que Francesc mateix, al veure’l tan pobrament abillat no se sabia estar de ridiculitzar-lo, ell, Ignasi, acabà per fer acceptar una part de les seves almoines al soberc gentilhome. Li deixà diners i encarregà als seus amics que l’alleugessin en la necessitat. Per altra banda li reconeixia el talent i li procurava deixebles. I veus aquí que poc a poc el glaç anà fonent-se ; tot aquell castell d’il·lusions començà de somoure’s i d’esllaviçar-se; Xavier conegué que hi havia una grandesa superior a la grandesa humana. Veié que aquell “peregrí” no era pas allò que ell fins llavors havia cregut, un exaltat o un il·lusionat, sinó un sant qui vivia de l’esperit de Déu. Les paraules de l’Evangeli Què en traurà l’home, etc., que Ignasi li repetia a cau d’orella arribaren a penetrar dins la seva ànima, omplint-la de llum celestial. I tan profundament hi penetraren que, dotze anys més tard, Xavier pregava amb cor ardent al Pare Simó Rodríguez que les fes ressonar a les orelles del Rei de Portugal Joan III: “Que tots els dies, escrivia el nostre Sant, el rei passi un quart d’hora demanant a Nostre Senyor que li faci entendre i sentir en el fons de la seva ànima les paraules de Jesucrist : Què en traurà l’home de guanyar tot el mon, si perd la seva ànima? i que a la fi de totes les seves oracions hi afegeixi : Què en traurà, etc..”

Mentre Sant Ignasi estudiava Teologia a París, havia divisat ja alguns dels seus futurs col·laboradors ; un dels qui mes aviat li mostra simpaties fou el nostre Sant. ¿Quines perspectives havia obert Ignasi als ulls de Xavier? ¿Què cercava Xavier, seguint aquest home qui no excel·lia pas en cap ciència humana? No es tractava pas encara de fundar un nou Institut religiós; només de consagrar-se a Nostre Senyor mediant una gran indiferència per les coses de la terra i un fermíssim propòsit d’esmerçar totes les energies a favor de la salvació del pròxim, ‘fins i tot portant l’Evangeli ais infidels : i, de fet, entre els companys, primers de Sant Ignasi, únicament fou Xavier el destinat a realitzar el somni daurat del fundador, de portar la llum de la fe a les Índies i a l’Extrem Orient ; tots els altres es quedaren a Europa.

El matí del 15 d’agost de 1534, Ignasi amb els seus amics estaven reunits en una petita capella semisubterrània de Montmartre, al indret mateix on, segons la tradició, Sant Dionís havia sigut martiritzat. Durant la Santa Missa feren amb tota solemnitat els tres vots de castedat, obediència i pobresa. Deu dies després començaven les vacacions universitàries i Xavier, completament deslligat de tot, dedica el mes de setembre a fer els Exercicis. I seguí ben bé la màxima de Sant Bernat d’entrar-hi tot, ço és : ben abstret i desafeccionat de les coses de la terra ; i de permanèixer-hi ben sol. Per això en sortí també ben canviat: era tot un altre. I en aquesta soledat on rebia només la visita del seti mestre i director, Xavier practica les mes austeres mortificacions. Va estar quatre dies sense tastar res i atorrentava el cos sense pietat, deixant-se portar d’un fervor excessiu. S’havia lligat els braços i cames amb uns cordills prims i forts, amb el fi de castigar la complaença que hagués pogut experimentar dansant i saltant millor que els altres joves de la seva edat. I aquells cordills havien penetrat tan endins, que la carn anava inflant-se i, com els seus

Una nit l’Angel del Senyor li trenca els lligams…

amics no veiessin camí ni manera de trencar-los, summament afligits, suplicaren a Nostre Senyor que el deslliurés del perill imminent d’haver de tallar el braç qui estava més cegat. Una nit l’Àngel del Senyor li trenca els lligams, i Xavier resta de tot guarit : ningú no sabia explicar-se una curació tan sobtada.

Per a completar la màxima de Sant Bernat, el Sant sortí dels Exercicis ben canviat : era tot un altre

Xavier a Venècia i Roma

Acabats els Sants Exercicis, juntament amb els altres vuit companys que el sant Fundador s’havia associat, s’encaminà a Itàlia. Durant la seva estada a Venècia, abans d’emprendre el viatge a Terra Santa, es repartiren entre ells totes les obres de misericòrdia de la ciutat ; l’hospital deis incurables tocà a Xavier i allà practicà la caritat fins a l’heroisme.

Com li sortissin dificultats per a fer el viatge a Jerusalem, es dirigí a Roma on rebé els Ordes sagrats i es prepara per a la primera Missa amb un recés espiritual de quaranta dies. Tan consentida tenia la salut per la vida austera i laboriosa que portava, que caigué ¦malalt i caigué portar-lo a l’hospital. L’alegria que tingué de veure’s barrejat amb tota la pobrissalla i una visió de Sant Jeroni, l’aconsolaren tant, que va curar molt aviat.

Nomenament per a missioner de les Indies

Feia poc que el Papa Pau III havia aprovat la Companyia de Jesús; i Joan III, informat dels béns extraordinaris que feia ja el nou Institut, demanà al Papa alguns dels homes apostòlics que l’integraven, per a enviar-los a les índies. El Sant Pare encarregà a Sant Ignasi que en designes dos que foren el Pare Simó Rodríguez, portuguès, i Nicolau Bobadilla. Mes, com aquest darrer hagués caigut malalt i veient el Sant que trigaria molt a posar-se en disposició d’emprendre el viatge, suplicà a Déu que es dignés indicar-li el destinat per a les índies : un raig de llum celestial va il·luminar-lo tot seguit, i conegué que Xavier era aquest vas d’elecció. El cridà apart i li digué : Xavier, jo havia nomenat el Pare Bobadilla per a les índies; però el cel avui ha tingut a bé nomenar-vos a vós, i jo us faig avinent, en nom de Jesucrist : accepteu l’encàrrec amb què el Sant Pare us digna honorar-vos per la meva boca.

Xavier rebé aquesta missió com els Apòstols havien rebut la seva : amb els mateixos sentiments d’agraïment, amb el mateix desig de sofrir, amb el mateix zel i set insaciable de la salvació de les ànimes. Bé és veritat, però, que ja per avant Déu li havia anunciada aquesta missió, perquè totes les nits somniava que portava a coll un indi molt negre; i una vegada que en una visió o èxtasi veia mars plens de perill i esculls, illes desertes, terres salvatges que altra cosa no li oferien sinó fam i set amb treballs inacabables, furioses persecucions i perills evidents de perdre la vida, se’l sentia exclamar : “Encara més, Senyor, encara més.” Xavier anà a postrar-se als peus del Sant Pare per a demanar-li la seva benedicció; el Papa va abraçar-lo amb afecte paternal, i advertí en ell una tan profunda humilitat i un zel tan heroic que, al donar-li la benedicció, no tingué el menor dubte que enviava un veritable apòstol a aquell nou món.

Camí de les Indies

El dia 5 de mare de l’any 1540 sortia de Roma i al cap de tres mesos arribava a Lisboa on estigué cosa de deu mesos. El dia 7 d’abril de 1541 sortí de Lisboa. La travessia fou llarga, però fou ben bé una missió apostòlica, perquè els calors excessius de la Guinea causaren en la tripulació diverses malalties que acabaren en una verdadera epidèmia. Llavors fou quan el Sant demostrà la seva caritat fins a l’heroisme ; eixugava el suor als malalts, els curava les llagues, rentava ell mateix les benes i mocadors, en una paraula : prestava els serveis més baixos i repugnants, i sobretot es preocupava de disposar-los a morir cristianament, sense plànyer la seva pròpia salut perquè tenia vòmits continus. Per a alleujar-lo un xic, el virrei ordenà que li preparessin una habitació més espaiosa i amb més confort ; el Sant va acceptar-la, però amb el fi de col·locar-hi els més malalts, quedant-se ell a dormir a coberta, sense altre llit que el cordatge del vaixell. En arribant a Mozambique desembarcaren tots els malalts i els portaren a l’hospital. Xavier amb els seus dos companys no els deixà mai de petja, i al cap de sis mesos arribaven al port de Melinda sobre la costa d’Àfrica. L’espectacle de tants mahometans el commogué fondament, i féu el propòsit de quedar-se allà tot el temps que fos menester per a treballar en la conversió d’aquells barbres ; però li calgué prendre una galera i dirigir-se a Goa.

L’Apòstol desitgat

Una ressenya tramesa a Joan III l’any 1541, desprès d’una pintura lamentable deis costums privats i públics de Goa, acabava així: “Supliquem a Déu que sigui plaent a la seva mercè sobirana enviar algunes santes persones per ensenyar-nos el carni de la salvació. Els portuguesos no son pas tan obstin�is. Es deixaran treure la biga que tenen als ulls, abans que fixar-se en la brossa que hi ha en l’ull del germà. Les persones espirituals podran fer ací tasca molt profitosa. Si el remei no ve, serà com si ens portessin al patíbul, i anessin dient davant nosaltres (com davant els condemnats) : Ora pro ea i “Senyor Déu, misericòrdia”. El Sant que amb tan vives ànsies era reclamat, era ben a la vora. Mentre a la cort de Lisboa eren llegits aquests documents de la colònia, Francesc Xavier posava el peu sobre les platges de Goa. Per altra banda, a Goa mateix, encara molts recordaren la profecia, del sant baró, Pere de Govillan, religiós trinitari, martiritzat pels indis l’any 1497, quaranta tres anys abans de la fundació de la Companyia, qui, poc abans de morir, pronunciava clarament aquestes paraules : “Dintre pocs anys naixerà en la iglesia de Déu una nova religió de clergues qui portarà el nom de Jesús ; i un deis seus primers pares, aconduït per l’Esperit Sant, penetrarà fins als més llunyans confins de les Índies orientals ; i la major part deis seus habitants es convertiran a la fe ortodoxa per ministeri d’aquest predicador evangèlic. ”

El Sant no volgué començar les funcions del ministeri sense haver-se presentat al senyor Bisbe : manifesta al Prelat les raons per les quals el Sobirà Pontífex i el rei de Portugal l’enviaven a les Índies, li ensenyà els breus de Sa Santedat, i declarà que no volia servir-se’n sense el seu beneplàcit : després, postrat als seus peus, li demanà la benedicció i no volgué aixecar-se sense haver-la obtinguda. El senyor Bisbe va quedar meravellat de tanta humilitat i modèstia, besà dues vegades els breus del Papa, i tornant-los a Xavier, li digué : Un llegat Apostòlic, tramès immediatament pel Vicari de Jesucrist no té necessitat de rebre la missió seva t’enlloc més : vostra paternitat pot usar amb tota llibertat dels poders que la Santa Seu li ha concedit i pot estar també segura de què, si l’autoritat episcopal fos necessària per a conservar-los, aquesta no li mancarà mai en les funcions del seu ministeri.

El Cristianisme a Goa

L’any 1542, Sant Francesc Xavier, després del primer cop d’ull sobre Goa, no es pogué estar d’escriure : “donem gracies a Déu Nostre Senyor de què el nom de Crist sigui tan floreixent en aquestes terres llunyanes i entre aquestes multituds d’infidels. ”

Però, a mida que l’apòstol anava penetrant més endins d’aquesta vasta regió, anava descobrint la trista realitat, anaven apareixent davant els seus ulls multituds immenses d’idòlatres i de musulmans. ¿I què direm dels cristians? El rei de Portugal prou havia donat ordre que entre els infidels fos enèrgicament activada l’obra de les conversions i no mancaven cristians qui secundessin els anhels del rei. En els països llunyans, on els portava el comerç, plantaven la creu, administraven el baptisme a persones de llengua ben diferent i que no entenien gens ni mica, després marxa-

ven, i no compareixien més. Els sacerdots mateixos es deixaven veure alguna que altra vegada, però amb una rapidesa desconcertant. En una carta tramesa de Goa l’any 1547, llegim: “La població d’aquestes terres està corrompuda: sembla talment que ni tingui l’ús de raó. Aquells qui es fan cristians únicament se’n fan per l’interès material i fins i tot de vegades per mals fins ; no pot esser d’altra manera en un país on regna l’esclavatge. Els qui són esclaus (musulmans i idòlatres) es fan cristians per a emancipar-se, o per trobar protecció contra els seus tirans, altres per una camisa, un capell, per una friolera qualsevol, per no haver de pujar al patíbul, per a amullerar-se amb alguna cristiana. Podria ésser canonitzat aquell qui es fes cristià per convicció. Veus aquí com se fan els bateigs : quisvulla sigui el temps o el lloc, amb què un manifesti senzillament el desig d’esser cristià, sense cap mica d’instrucció, se’l bateja i se’l deixa ja anar en pau i llibertat. Així no é estrany que molts tornin al paganisme o a l’Islam.

“Els indígenes són tan pobres que no tenen un tros de roba per a amagar les vergonyes. Molts dels qui els insten a convertir-se, els diuen que, bon punt siguin batejats, ja seran hidalgos i no hauran de fer res més que menjar. Són poc intel·ligents en aquelles coses qui atenyen a l’esperit, però molt vius i penetrants per les coses del cos : estan plens de malicia i és tan gran el país que mil sacerdots no serien prous per a evangelitzar-los. Caldrien homes enèrgics, lletrats, virtuosos, resolts a sofrir totes les tribulacions que passaren Sant Pau i els altres Sants. Cal confessar que aquesta terra és pitjor que els països on era portat l’Evangeli en el temps de la primitiva Iglesia.”

Els catecismes de Xavier

Mes, a penes hagué entrat a Goa el nou Apòstol, aquella vinya inculta comença de produir fruits, arribant a ésser la porció mes florida de la Iglesia. Per a aconseguir que el cel vessés les seves benediccions sobre una empresa tan difícil, passava la major part de la nit conversant amo Déu i dormia només tres o quatre hores : a trenc d’alba de bell nou començava l’oració i, en acabat, celebrava la Santa Missa. La resta del mati la passava en els hospitals i en visitar presons. Desprès, el sant Missioner amb una campaneta a la mà sortia pels carrers i pels entreforcs dels camins cridant altes veus : “Fidels cristians, amics de Jesucrist, envieu els vostres filis, les vostres filles, les vostres esclaves, homes i dones, a la instrucció cristiana, per l’amor de Déu.”

Tothom hi corria, grans i petits, rics i pobres, portuguesos i indígenes. El Sant els feia posar en fileres i la processó es dirigia a la capella. “Allà, diu el P. Pere Gonzalvez, tot el que practicava commovia els oients i espectadors. Aixecava ell els ulls al cel, i hi elevava les ànimes. Es persignava dient ben alt les paraules de senyar-se i això tan devotament, que el poble, els nens sobretot, feien igual que ell.

… amb una campaneta a la ma sorda pels carrers…

A aquests els ensenyava uns cants que eren el resum de la doctrina, i així els la gravava bé en la memòria. Després amb els braços estesos o aixecats al cel, entonava una mena de lletania que en cada verset formulava breument un article o doctrina de la Iglesia; i la resposta, cantada, qui seguia, expressava un acte de fe. Ell mateix va redactar més tard un petit manual on trobem detallat el seu mètode…”El poble, un cop reunit, amb el cap descobert, farà la senyal de la creu, aixecarà les mans al cel, i amb veu alta i distintament resarà el Parenostre. Dos nens, convenientment ensinistrats, repetiran després d’ell cada una de les paraules de la pregària ; després ell dirà: “Germans meus, fem professió de la nostra fe. Exercitem-nos a practicar actes de les tres principals virtuts, apellades teologals: fe, esperança i caritat. “Llavors, començant per la fe, preguntarà als oients: “Creieu en un sol i verdader Déu, tot poderós, etern, immens, infinitament savi?…” I la multitud respondrà: “Si Pare, per la gracia de Déu ho creiem. -Bé; ara, doncs, digueu juntament amb mi: Senyor Jesucrist, fili de Déu viu, doneu-nos la gràcia de creure fermament aquest article de la nostra santa fe i, per a obtenir-ho, resem un Parenostre.” I tota l’assemblea pregarà en silenci. El mestre, aixecant la veu : “Ara, digueu amb mi : Santa Verge Maria, mare de Déu, alcanceu-nos de Déu la gracia de creure fermament aquest article de la nostra santa fe. I, per a obtenir-ho, direm tots plegats en veu baixa un Avemaria.”

A la fi, afegia : “Ara direm set Parenostres i set Avemaries en honor de l’Esperit Sant, perquè es digni enriquir les nostres ànimes amb els seus set dons, amb aquells, sobretot, qui més ens puguin ajudar a creure fermament allò que ens ensenya la santa fe catòlica. I semblantment els feia practicar actes d’esperança i de caritat. Tot això no era sinó com un preludi. Passava encontinent a explicar més a fons un punt de doctrina, article del símbol, sagraments, virtuts, significat d’una oració, etcètera, i ho feia tan senzillament com sabia, amb una llengua que tots entenguessin, una mena de patois, barreja de portuguès i d’indi, i acabava contant-los una historia. Acabat, recitava un mètode de confessió general que els nens repetien després d’ell punt per punt. Els feia fer a tots un acte de contrició perfecta. I eren resades tres Avemaries: la primera per les persones presents, i les altres, per altres intencions al gust de cada u.

Veus aquí com eren els catecismes de Sant Francesc Xavier. Ell mateix constata els bons resultats que li donaven, escrivint a Sant Ignasi : “En una ermita de nostra Senyora a prop de l’hospital, ensenyo als nens el Credo, les oracions, els manaments. De vegades passen de tres cents els qui venen a doctrina. El Senyor Bisbe ha ordenat que es faci igual en totes les iglesies. L’obra va continuant i es fa, pel servei de Déu nostre Senyor, un bé qui sobrepassa totes les esperances.”

Apostolat del Sant a la Pesqueria

No se sap pas de cert quines eren les supersticions pròpies dels Paràvers o pescadors de perles. Però els seus veïns, els Sanars, tributen culte al dimoni, o si es vol, als fantasmes, als mals genis qui van errants pel món, freqüenten els cementiris i posseeixen els cossos dels homes. L’idòlatra indià creu estar sota la mà d’un esperit mal qui l’oprimeix. Per això procuren apaivagar-lo amb sacrificis, amb fórmules màgiques, amb oracions. Li consagren els infants. Com els altres, els pescadors de perles eren esclaus d’aquesta tirania. Gent pacífica qui s’acontentava, per sacrificis, d’oferir peixos als llurs deus, si tan és que no se sentissin apoderats de furor ; perquè fins i tot arribaven a vessar la sang. Sovint tenien aparicions ferotges. A penes gosaven anar sols per la ribera: veien entre les barques dansar fantasmes de foc, i no els podien fer desaparèixer, sinó edificant nous temples. A la índia també les malalties passen per ésser l’obra dels mals esperits. Per a guarir-los de ben poca cosa serveix el metge; cal sobretot ésser bruixot o encantador, conèixer les fórmules màgiques pròpies de cada malaltia. A la naixença dels infants, la mare i el nounat son, més que mai, exposats al mal ull, a la influència dels planetes.

“Com les oracions d’aquests infidels desagradaven a Déu, escrivia Sant Francesc Xavier, per quant tots els déus dels pagans són dimonis, les seves oracions no eren escoltades ni acceptades en la presencia del Senyor. Amb un dels clergues, companys meus, entrí jo a casa d’una dona qui tres dies havia estava en els dolors d’infantament i amb greu perill de perdre la vida i hi entrí invocant el nom del Senyor, sense adonar-me que em trobava en país estranger, ans pensant que del Senyor és la terra i tota la seva rodonesa… Començo per resar el Credo… Ella per la gracia de Déu creu els articles de fe… ¿Voleu esser cristiana?, li demano. Ella respon, que ho desitja de cor. Llavors li llegeixo els Evangelis… i després la batejo. Batejada que fou, tingué fruit de benedicció la qui havia esperat confiada i havia cregut en Jesucrist. Tot seguit vaig batejar el marit, els fills, les filles i l’infant nascut aquell dia. La nova va escampar-se, per la contrada, d’allò que Déu acabava d’obrar en aquesta cabana. Llavors aní a trobar els notables, invitant-los a creure de part de Déu en Jesucrist, Fill seu, en qui únicament hi ha la salvació. Ells respongueren que no gosaven sense el permís del llur senyor. Llavors vaig parlar amb aquest senyor i es convencé que el cristianisme era una cosa bona, i així poguí batejar tota la població, grans i petits. Fet això, havia guanyat Tuticorin”.

La instrucció religiosa que va donar el Sant no era pas suficient per formar bons catequistes. Aquells cristians poca cosa més sabien que les veritats necessàries, de necessitat absoluta, per a salvar-se: però eren tantes i tan extenses les contrades a evangelitzar que, de moment, no podia fer més. Xavier oferia als pescadors de perles tot allò que podien portar. En pocs mesos un poble, pobre com aquell, absorbit dins el treball manual més primitiu, no podia adquirir un grau més d’intel·ligència: però Xavier comptava amb el temps i més encara amb la gràcia, esperava en el dia de demà. “Jo confio en Déu nostre Senyor, escrivia el Sant, que els fills seran millors que els seus pares. Demostren molt bona voluntat per la nostra llei, per saber les oracions, i per ensenyar-les als altres… Quan m’avisen que algú ha comés algun acte d’idolatria a fora (ja que dintre la població no gosen pas, per temor dels infants), jo els reuneixo i juntament amb ells me’n vaig al lloc on han estat adorats els ídols. I el diable rep d’ells més injúries que honors no havia rebut dels seus pares en el temps que ells fabricaven i adoraren els ídols. Els petits agafen els ídols, els trenquen el cap, i els trepitgen amb els peus fins a deixar-los ben desmenuçats, i els tiren al foc. Veus aquí com fa honor als fills, això d’agreujar així aquells qui havien tingut la gosadia de fer-se adorar dels seus pares.”

Vida mortificada

Tot en ell parlava de mortificació; el vestit, per exemple. En una ciutat on la plata abundava més que el ferro i que la tela més ordinària era la seda, la pobresa del sant Apòstol venia a ésser una perpètua protesta contra el luxe. Un dia li oferiren una sotana morada de seda, però molt ordinària i que li venia gran. Ell va rebutjar-la. Li feren avinent que la seda anava a cap preu i que els sacerdots no en portaven pas de més senzilles, que fins els esclaus duien vestits de seda, i que el luxe en aquell país era anar vestit de sarja portuguesa; mes tot això no fou suficient per a convèncer-lo. Volgué una sotana de coto i molt basta.

Les excursions les feia sempre a peu. Caminava per deserts d’arena que era com caminar sobre brases de foc. La calda de sol és tan forta, escriu un biògraf, que cuida privar el respir. Si bufa el vent de la costa, porta tota l’ardència dels sorrals que acaba de travessar. Si bufa de les muntanyes, aixeca una polseguera qui es fica a tot arreu. Si entra al bosc per a trobar ombra, s’esgarrinxa les cames amb abriülls i espines. Si marxa de bon mati per a escapar-se del sol, li cal aguantar durant quatre o sis hores una rosada a manera de pluja, i malsana durant molts mesos de l’any. Al temps de les pluges, les calors són més suportables, però els xàfecs continus transformen les planes en mars de boga i en torrentals les rieres. Fou durant una d’aquestes estacions que tingué lloc el fet següent contat pel Paràver Lluís Fernández: “Mon pare era canapol de la iglesia de l’Assumpció a Vaipar. El Pare Francesc vingué a predicar-hi… Era la primavera. Volent entornar-se’n, pujà sobre una barca per a travessar un canal d’aigua, qui havia sobreeixit i anava precipitant-se amb fúria cap a la mar. Mon pare, volgué acompanyar-lo i pujà al seu costat. Xavier li ordenà que saltés a terra i, pensant només en coses de Déu, la barca anava marxant riu enllà. Al cap d’una estona Francesc guaita enrere i veu mon pare qui no l’havia obeït, estant encara a la barca. “¿Per què no saltàveu?” diu Xavier. “El riu anava massa rabent”, respongué mon pare. “No tingueu por”, féu Xavier. El beneí amb la senyal de la creu, i de bell nou li ordenà que saltés a terra. Llavors, ell que es tira a l’aigua, i tot d’un plegat sense saber com, es troba transportat a l’altra banda. Ho considerà com un verdader miracle.

Dons de naturalesa i dons de gracia

Déu nostre Senyor l’havia afavorit amb dons extraordinaris per a obrar la conversió deis pecadors. Quan es tractava de la salvació de les ànimes, res no hi havia en ell tan poderós, com la unió de la gravetat i de l’amabilitat. Aquestes virtuts, contraries en apariencia, s’unien en ell de tal manera que l’una no destorbava cap mica a l’altra. En les converses que tenia sobre coses espirituals s’enginyava per a no ésser enutjós, cercant sempre la varietat d’arguments. Hàbil com era en les ciències astronòmiques i filosòfiques, amenitzava la duració deis viatges amb converses sobre el curs dels astres. Parlava de mar amb els mariners, de guerra amb els soldats, de comerç amb el negociants: i d’això ell en deia “entrar per la porta dels altres, per a fer-los sortir per la seva”. En una paraula, es feia tot per a tots, com Sant Pau, per a guanyar-los tots en Jesucrist. I pla que sortia sempre amb la seva. Els pecadors més escandalosos, convençuts de l’horror dels seus pecats, no podien resistir a les paraules i als exemples del sant Apòstol, i acabaven sempre confessant-se, i prometent canviar de vida. Els contractes il·lícits s’anul·laven, els qui tenien béns mals adquirits els restituïen, els esclaus qui sofrien injust captiveri trobaven la llibertat, i els qui vivien amistançats, regularitzaven la seva situació.

A més dels dons de naturalesa, Déu li havia concedit els dons de gracia, necessaris per al seu apostolat, i sobretot el do de llengües. L’any 1616 el Paràver Manuel Fernández, al prestar el seu jurament en la causa de Beatificació, entre altres

… es veié un cranc portant en les ungles el Sant Crist…

coses digué : “Em trobava al port de Tevanapatam i durant la celebració del Sant Sacrifici vaig- veure’l jo, i amb mi conjuntament tot el poble, enlairat per una força divina més d’una colzada per damunt de terra… De m�s a m�s, vaig sentir que predicava als gentils en la llengua llur, i que tots es meravellaven de veure’l parlar tan bé, quan just acabava d’arribar i no tenia pas temps d’haver aprés el llur idioma que és molt difícil. Per això el Papa Urbà VIII pogué dir amb raó: “Els signes i prodigis pels quals el Senyor, al braçol de la Iglesia naixent, confirmava la doctrina dels Apòstols… en la seva misericòrdia els ha renovellat en la persona del servent Sant Francesc quan… parlant ell a una multitud integrada per gent de races diverses, cada u en sa llengua materna l’entenia contant les grandeses de Déu.”

Apostolat a l’Extrem-Orient

La reputació del nou Apòstol s’estengué a totes les Índies. Xavier porta la llum de l’Evangeli fins als últims confins de l’Orient i, havent arribat a Meliapor, un mercader, a l’anar-se a embarcar per a Malacca, li demanà una penyora de la seva amistat. Xavier li féu present dels seus rosaris, dient-li : “No us serà inútil aquesta joia, amb tal que confieu en Maria.” A penes s’havia embarcat, quan una furiosa tempesta rebat el vaixell contra la roca i queda estavellat. El mercader, ple de confiança en Maria, i tenint a la mà els rosaris de Xavier, es troba de sobte transportat a la costa de Negapatan.

Després passa a Malacca, i tal volta enlloc com aquí obrà tants miracles ; només amb tocar-li la sotana, besar-li la mà, o rebre la benedicció, quedaven guarits al moment tota mena de malalts, i fins ressuscita una filla enterrada de quatre dies. Incansable en el seu apostolat, va a Amboyna on predica la fe als pagans, i tota la illa gairebé es fa cristiana. Anant de illa a illa, veu un dia els seus companys espaordits davant la tempestat que els amenaça : Xavier treu el Crucifix que portava sempre damunt el pit i, acostant-lo a la mar per fer-lo tocar l’aigua, se li escapa de la mà i les ones se l’emporten mar endins: en gran congoixa estava el Sant; però, vint-i-quatre hores després, a l’arribar a la illa de Baranura, es veié a flor d’aigua un cranc portant en les ungles el Sant Crist i nedant en direcció a la illa, per tal de fer-ne ofrena al P. Xavier. De Baranura passa a la illa d’Ulate, troba el rei assetjat en la capital i a punt d’entregar-se a l’enemic per manca d’aigua: el Sant es percaça de parlar amb ell, i li demana llicència per a plantar una creu, a canvi de donar-li ell aigua si li promet de fer-se cristià amb tot el poble. El príncep s’hi avé; i, bon punt plantada la creu, caigué una pluja torrencial que obliga l’enemic a aixecar el setge. Després predica l’Evangeli a les illes de Ternate, Tidor, Motir, Machan i Bacan: a Ternate converteix i bateja gairebé tota la família reial, i cosa semblant fa a Ceilan, Jafnapatan, Candi i les Moluques. L’any 1547 els aixenesos, enemics mortals deis cristians, es presenten a Malacca amb una esquadra de més de seixanta vaixells molt grans i ben armats, i ja en la primera expedició cremen totes les naus portugueses que hi havia en el port. Aquesta victòria augmentà tan la llur insolència i ferotgia, que el general, després d’haver fet tallar el braç i les orelles a alguns presoners, els trameté al governador amb una carta en la qual, entre altres coses, li deia que escrivís al rei de Portugal, fent-li avinent que en avant no podria enarborar ja més els seus estendards sense permís d’ell qui l’acabava de vèncer; i que el desafiava per a un combat, si tan fos que se sentís encoratjat per a presentar-s’hi. Aquella carta sembra el pànic en tota la illa: només Xavier, ple de confiança en Déu, encoratjà aquells esperits abatuts i digué al governador que, si els enemics tenien tants vaixells i tantes tropes, ells tenien a favor el Déu deis exèrcits i que, de consegüent, calia presentar-los batalla. Ningú no gosà replicar a les paraules del baró de Déu. Però, poc després de començat el combat la nau principal deis cristians va obrir-se pel mig i, desanimats els cristians, anaren a contar-ho a Xavier qui estava dient missa a Nostra Senyora del Mont: el Sant els féu de contesta que no calia per això desconfiar, per quant aquella esquadra estava posada sota la protecció de la Santíssima Verge. Passà prop d’un mes, sense que es tingués cap nova de les dues esquadres quan, predicant un dia Xavier en la iglesia principal de Malacca a les deu del matí que ambdues esquadres estaven combatent a mes de cent llegües de Malacca, es parà de sobte, com si estés fora d’aquest mon; tot seguit, girant-se envers el Crucifix, amb els ulls negats de llàgrimes i amb les paraules trencades per l’emoció, exclama : “Bon Jesús Pare de misericòrdia pelsmèrits de la vostra sacratíssima Passió, us demano que no abandoneu els vostres soldats.” Acabades aquestes paraules, baixa el cap, recolzant-se sobre la cadira, sense dir paraula: després, aixecant-se

Mort de Sant Francesc Xavier

tot d’un plegat, exclama : “Germans meus, Jesucrist ha vençut per nosaltres.” L’enemic havia sigut, efectivament, de tot exterminat i els cristians havien tingut només quatre baixes.

Treballs apostòlics en el Japó. Mort del Sant

Acabava ja d’evangelitzar totes les Indies, quan se li presenta un japonès qui venia a cercar en ell la pau de la consciència, ja que la reputació del Sant s’havia estés per tot l’Orient. Xavier, en veure’l, de gran goig va alegrar-se: conegué que no seria pas ell sol dels seus paisans qui rebria el Baptisme, sinó que per mitjanceria d’ell molts altres es convertirien. Així fou. Va aviar-lo al Seminari de Goa, perquè es preparés ell i tota la seva família a rebre el Sant Baptisme i, informat per aquest neòfit de l’estat del Japó, resolgué anar-hi a predicar l’Evangeli, tot i els entrebancs que preveia.

Caldria un llibre molt voluminós per a ressenyar una part només dels treballs, dels viatges, de les conversions i dels prodigis que obrà el Sant en aquell vastíssim imperi : en el decurs només d’un any féu florir en el Japó la religió cristiana. Però, insaciable en la seva set de convertir ànimes, cerca encara noves terres per a propagar-hi la fe de Jesucrist i pren la resolució d’evangelitzar la Xina. Cert que se li presenten moltes dificultats per a acomplir el seu somni daurat; però ell, qui no admetia obstacles quan se tractava de la glòria de Déu i de la salvació de les ànimes, no es descoratja. Desitjava que per avant fos tramesa una ambaixada a la Xina per a obrir per mitjà d’ella la porta de l’Evangeli; però va oposar-s’hi rodonament, D. Alvar, governador de Malacca. El Sant ho sent de debò i atribueix als seus pecats no haver tingut lloc l’ambaixada. Però no per això desconfia; el Governador troba el càstig merescut com el Sant havia profetitzat i Xavier amb un sol germà s’embarca en una nau qui es dirigia a la illa de Sanciam per a passar d’allà a la Xina. Després d’alguns dies de navegació, es gira un fort tràngol de vent, la nau queda immòbil, els manca aigua potable, i ell canvia l’aigua salada en aigua dolça. Un nen els cau a l’aigua, i sis dies després ell el fa pujar viu a flor d’aigua i el torna sa i bo al seu pare, prodigis que foren causa de que es convertís aquest home qui era musulmà, i altres companys seus. A la fi, va arribar a Sancian, des d’on ovirava ja les riberes del continent xinès ; però sense un permís especial, que de moment no sabia ell com adquirir, li estava vedat d’entrar-hi. Mentre amb llàgrimes i oracions ho encomanava a Déu, davant la imatge de Jesús crucificat, caigué greument malalt i demanà que l’entressin al vaixell que era com l’hospital comú dels malalts, a fi de morir com a pobre, ell qui com a pobre havia viscut. Però, com augmentés el mal de cap que sofria, el traslladaren a la ribera damunt l’arena, exposat a les inclemències de l’aire, i allà hauria mort privat de tota assistència: sort de la caritat del portuguès Jordi Arvarez. Aquest va ficar-lo a la seva cabana, qui no obstant estava oberta a tots els quatre vents i allà va passar tretze dies sense altre aliment que algunes fruites que li oferia el capità del vaixell. Durant tot el curs de la malaltia se li sentia repetir incessantment aquestes paraules : Jesús, fill de David, misericòrdia !” o bé, adorant les tres persones divines : “¡ Oh Santíssima Trinitat !” i, girant-se envers una imatge de Maria, anava dient : “¡ Mostreu que sou la meva Mare !” Finalment, el dia 2 de desembre, que era divendres, amb els ulls negats de llàgrimes i dolçament esguardant el Crucifix, pronuncià aquestes paraules: “En Vós, Senyor, tota la vida he esperat: i sé que no me n’hauré de penedir.” I féu el traspàs d’aquesta vall de plors a la pàtria celestial.

Menú